CORRIOLS DE FOC, Vallfogona del paradís.

CORRIOLS DE FOC, Vallfogona del paradís.

Tampoc en aquesta cursa varen fer falta bombers per a apagar el foc de les cames dels romans i romanes que diumenge tenien missa a Vallfogona de Ripollès, amb l’organització de CORRIOLS DE FOC posant encenalls màgics per a il·luminar i escalfar les potes dels protagonistes.

Un paradís, el Ripollès és això i molt més. Aquesta comarca m’encisa fort i m’omple també d’una manera especial i singular, la seva gent i el seu tarannà suposo que hi tenen molt a veure però crec que més aviat és pel fet que hi he passat moltes bones estones i especialment fent rutes en btt. No és el mateix que descobrir racons tot pujant corriols impossibles i saltant marges com a cabres és evident que no és el mateix, però em faig a la idea que el que no veig m’ho ensenyen els corredors i corredores.

 

Diumenge a Vallfogona de Ripollès tornava a posar veu a una cursa feta per uns bons amics i una organització de davantal i xiruques. Ja ho sabeu, és el de sempre. Una cursa de pot petit i bona confitura.

Recordo que a l’esplanada del davant de la casa consistorial hi bufa el vent però mai a primera hora i de la mateixa manera entre un cel ennuvolat i els petits bancs de boira que pentinaven Puis Estela varen arribant els romans i romanes. No vaig arribar sol, a Ripoll recollia a l’Abel que feia nit a Ripoll i deixava el cotxe a l’Hotel perquè la família més tard el vingués a veure a Vallfogona.

 

 

Un valencià establert a Barcelona que vaig conèixer a la Gualba Trail, gent bonica que trobo en el camí dels bons humans.

Tenia clar que aquesta seria una cursa on les espases atacarien amb decisió i sense amagar-se, les mirades dins el caixó de sortida entre els mateixos protagonistes a les diferents tres distàncies evidenciava que no tots es tenien controlats, i això és molt important.
A tantes curses hi ha sempre els que de lluny saps que venen amb l’objectiu clar de guanyar una cursa o lluitar-la fins al final per a optar a pujar al podi, el diumenge no ho tenia clar ni jo mateix.

Una setmana controlant els llistats d’inscrits em provocava un estat d’eufòria com de costum, a mesura que s’apropava la data em posava nerviós i revisava els cronos de les dues darreres edicions. Tenia la informació necessària però em faltava fer un seguiment més acurat dels suposats “tapats/es“, així que a rastrejar per les xxss a trobar perfils de romanes i romans.

 

Cares conegudes a primera hora i com no, les acollidores paraules de benvinguda que per alguns als sentir-les tot escalfant i pel que em diuen, sovint serveix de clic per a motivar-se i concentrar-se. Fruit d’això i dels moments previs a la sortida molts corredors no dubten en cobrir-se amb paravents, tubulars o maneguets, no fa vent a les 08:30 quan donem la sortida del GRAN TRAIL CORRIOLS DE FOC amb els seus 30km i +1600m. Com diu una de les frases cèlebres que utilitza l’organització per a definir el clima de Vallfogona, Fot un fred que aixeca les pedres!

Pam!, surten i en menys de tres minuts els veiem passar per davant després de sortejar un bucle urbà que serviria per a poder estirar les tres sortides i sobretot per evitar fer taps a l’arribada dels primers corriols, tot un encert i alhora una oportunitat per seguir animant als més de 460 atletes.

Ho vaig gaudir molt tot plegat i em vaig posar molt content en veure que totes les curses estaven en marxa i sense incidències destacables, això sí algun corredor aprofitava per a maquillar-se una mica i així poder arribar més maco que la resta.

 

 

Vull incloure a la crònica moltes coses que veig i que es generen i produeixen amb una espontaneïtat aclaparadora, de les que et fan creure que està tot lligat. Però és gairebé impossible resumir-ho tot.
Però sí que vull fer esment a una corredora que després de combatre un càncer i amb el mateix somriure de sempre ens donava una lliçó als allí presents i acabava amb èxit la SPRINT de 12km.
Ets de ferro colat, Bego.

 

Enguany teníem un estand on s’oferia xocolata amb melindros a benefici dels Petits Valents i per a recaptar fons per a vèncer al càncer infantil, un home se’m apropà i em digué: Noi el meu nét va morir fa nou mesos i estic esperant al seu pare que està corrent la cursa de 20km. Vaig quedar glaçat i tot aprofitant uns moments de tranquil·litat, vàrem anar a buscar un gotet de xocolata i entre llepades dolces va explicar-me el cas del Guillem. Que puta és la vida Joan em va dir, quanta raó tenia. Em va impactar molt el seu cas i alhora tanta integritat en la mirada de l’Aureli, 74 anys i amb un somriure que sols deixa per les llàgrimes de cada nit abans d’entrar al llit.

 

Però torno a la cursa en clau esportiva i ho faig sense publicar aquí els noms dels guanyadors i guanyadores de les tres respectives distàncies i qui va pujar o no al podi. Prefereixo fer esment del gran nivell femení que va ajudar-me amb fets a fer més creïble pel públic que ens acompanyava quelcom que succeïx en un 80% de curses de muntanya. Les curses de muntanyes són molt espectaculars per tot el que mou el gran circ del circuit internacional de trailrunning, i les romanes són el pal de paller d’aquest esport.

 

La Sara Sanante, l’Alba Alemany, l’Edurne Zaspe, la Cristina Sansalvador, l’Ester Franch, l’Anna Puigvert, l’Aída Martínez, l’Anna Capdevila, la Laura Vila, la Mireia Casellasla Thais Pentinat, la Laura Ramírez i tantes i tantes mestresses que a més d’uns els hi passen la mà per la cara. No pararia en dos dies d’escriure més noms i cognoms de dones lluitadores que entenen aquest esport com a una eina per a vèncer més coses que un simple crono.

 

Sento que cada cop que faig un resum del que visc a les curses em quedo lluny dels inicis de les mateixes on em referia més explícitament als més ràpids corredors o corredores.
Penso que la meva visió perifèrica i tot el que vaig aprenent a cada cursa és una oportunitat per a entendre també aquest esport i sobretot qui s’entrena per a competir, que no per a guanyar.

 

Us deixo els diferents resultats a les tres distàncies:

https://www.dsport.cat/ca/classificacions2.php?id_cursa=567

Aqui teniu totes les imatges, les de la zona d’arribada i podis son obra del Quim Merino i les assoleiades son de l’Albert Garriga, les fetes pel Josep María Montaner son les mes fredes i com no, amb la neu gelada esperant als corredors i corredores.

http://corriols.cat/?fbclid=IwAR32yORB1EVG00dJSCOtV1DMXqkzXYC0_EQ5q0hqOE3GGMQENT1s1PmESrg

Per si us heu quedat amb ganes de més…..

 

 

Doncs amb això ja ho tindriem, res més, bé sí!

Gràcies Josep i Quim per com alimenteu la cursa, sempre amb aquella voluntat de fer coses boniques per a gent marevellosa, sense dubte la gent us respon a la crida perquè el que proposeu sempre és d’una bellesa i un bon rotllo únic!

Fins ben aviat romanes i romans, per davant un mes de març trepidant!

A per cert Paco, a tu Bastions et deu una entrada de les reservades per a les grans ocasions, enguany serà company!

 

By | 2020-03-03T12:57:15+02:00 Març 3rd, 2020|Sin categoría|Comentaris tancats a CORRIOLS DE FOC, Vallfogona del paradís.

About the Author: