UltraTrail Barcelona, nous aires millors sensacions.

UltraTrail Barcelona, nous aires millors sensacions.


Sembla que la ressaca post cursa em permet dedicar una estona a escriure i explicar-vos com vaig veure jo la cursa. A vegades però no ho explico tot, tot i que a l’apartat on penjo les meves reflexions post cursa diu el contrari, hi ha coses que sols parlo en “petit comitê“.

Començaré amb l’encert del canvi d’ubicació, per molts motius penso que va ser un encert. Potser el nom no encaixa amb el territori i és obvi el pensament de globalització amb els namings rights. La marca Barcelona és segurament més potent i coneguda que la marca Catalunya i sobretot si parlem d’esport, ràpidament tothom associa les olimpíades del 92 amb Barcelona i alhora amb Catalunya. Recordem que es varen disputar competicions arreu del territori català i no sols a la capital barcelonina.

Per a mi va ser un encert primerament per l’entorn natural, la Vall de Lord es va convertir en un escenari obert al món on més de 1.300 persones la varen gaudir i possiblement tres quartes parts dels allí presents la descobririen per primera vegada. Salvatge i feréstec com cap altre vall on tens de tot, però sense tanta explotació comercial i amb menys erosió de la natura i això últim era clau. Poca població i una oferta d’explotació lúdica coherent. Sense un fort impacte al medi natural és difícil que la bellesa del Pre-Pirineu Solsonenc perdi encant, ans al contrari.

 

 

També vull parlar de l’impacte a nivell econòmic que té fer una cursa en un municipi com Sant Llorenç de Morunys, crec que a part de fer l’agost, els establiments quedaven meravellats del caire sa i sobretot l’esperit muntanyenc dels participants que omplien cada local i alhora buidaven tots els taulells.

El seny de la gent també cal esmentar-lo, ajudar-nos a demostrar que les curses són segures i que l’esport era part de la solució i en cap cas un problema. A totes les persones que ens feu confiança als qui hem estat fotuts igual que vosaltres durant la pandèmia i que de nou podem fer el que ens agrada i agermana, moltes gràcies. Sense la vostra presència res no tindría sentit, ni els podis, ni les fotos que sempre us fan i molt menys els meus serveis.

Tots sou transcendentals i únics, iguals, però diferents, amb defectes i amb virtuts, però almenys per a mi que vinc de les curses populars i tracto molt amb la gent amateur i alhora en sou essència d’aliment per l’esport, i amb el respecte que mereix aquest i fent honor als valors que desprèn cada disciplina esportiva cada dia tinc més clar que clar us defensaré, a tots i a totes, per igual.

 

 

La última edició de la UTBCN va transcórrer pel Garraf i vaig ser-hi, la recordo perfectament aquella cursa. Molts teníem ganes de tornar a sentir parlar de la UTBCN i crec que a part de no tenir res a veure una amb l’altre, aquesta ha retornat la satisfacció que cercaven els romans i romanes convocats.
Aquest cop sí que varen trobar el seu Cèsar, la línia d’arribada. El seu èxit i la seva felicitat era palpable. De fet encara i després de tres dies, recullo bones vibracions de molta gent i això vol dir que sí, aquest cop havíem ofert una cursa amb cara i ulls i tot amb la situació pandèmica que tenim al damunt, la gestió va ser encertada i calibrada al màxim.

Ocisport ens ha salvat no sols la UTBCN sinó també Els Bastions i moltes curses amb prestigi i reconeixement de la Troupe del Trail. Vaig dir-ho públicament i en privat a qui pertocava i alhora vull fer-ho també ara. Gràcies, Ocisport i Grifone per fer que els somnis de molts es poguessin realitzar.
També com no agrair a tota la Vall de Lord, el Port del Compte i al Solsonès en general. Al Refugi Bages i a tot “quisqui” que ens va rebre i ajudar en tot el que calgués, això ha calat fondo.

 

 

Vull seguir la meva reflexió posant fent un reconeixement als meus excompanys/es a Bestrrail per la grandiosa tasca de senyalització i reforç a la cursa. Hi havia gent que no associava que el balisament tingués el segell de Besttrail i em vaig alegrar com mai al veure que la valoració referent a la senyalització de les quatre curses havia sigut molt i molt bona. El passat no el podem canviar i tampoc oblidar, i sigui per bé o per malament amb ell aprenem sempre coses que en un futur podem aplicar.

Ara que els canvis s’han fet públics o si més no visibles és moment de situar la crònica al terreny competitiu. Crec que aquest ha de ser l’últim punt de la meva tirallonga d’avui, i ho sento per aquells que no entenguin que no parli molt més dels guanyadors i guanyadores a cada distància. Ja sabeu que les dades tècniques existeixen i les teniu al web igual que les fotos que van sortint ja a les xxss.
No repassaré altra vegada els podis i els temps d’uns i d’altres per què ja ho teniu també publicat en múltiples portals i mitjans especialitzats.

 

 

Les sortides amb Covid19 son esglaonades i els qui em coneixeu sabeu que miro d’implicar-me al màxim amb les organitzacions que treballo per a ordenar de la millor manera si cal la posició dels corredors/es a cada caixó. Sembla una tonteria, però no ho és, com tampoc ho és la puntualitat si tens una hora i minuts assignats per a estar al caixó. Hi ha qui arriba tard, d’altres que no entén perquè li toca sortir tan endarrerit si està per lluitar per les places cap davanteres.

Imagineu-vos com ho visc jo que he passat de fer una sortida conjunta per a cada distància a comptabilitzar-ne fins a 18 o 26 segons a quina cursa, una bogeria i a part una pèrdua d’emoció i de pinya important. Igual de fotut que no poder tenir públic ni convidar-los que s’engresquin amb la cursa i la gaudeixin amb nosaltres. Això ara no ho podem fer.

El més important és, però tornar a veure que la cosa es mou i també que la gent somriu encara que portin mascareta o inclòs encara que arribin baldats. La cursa Ultra tenia un recorregut tècnic espectacular i dur a parts iguals, però és que la Marathon i la Half o la Speed no es quedaven curtes.

Coronar cims que no havien pujat mai, baixar per corriols impossibles o baixar per tarteres de roques bullides al foc del sol. Aigua i petites clapes de gel que com hem vist amb un recull que ha publicat l’equip Compressport, aprofitaven per a refrescar-se i no morir de calor. Cordes, barrancs i sobretot el que us deia anteriorment, un escenari totalment feréstec i poc habitat o millor dit, poc maltractat per la mà de l’esser humà.

 

 

Una de les atraccions era veure a corredores i corredors Top Mundial amb nosaltres i sense dubte ens varen fer passar una bona estona amb la seva increïble forma física que els permetia dominar les classificacions i les curses. La tornada de la Sheila Avilès per exemple, la rostida dels francesos que no podien amb un Pere Aurell que feia un final de cursa dels que es recordaran en anys. La seva companya, la Ragna que també s’imposava i amb més marge respecte Catherine Gotz, segona classificada.
Veure a tantes cares conegudes i amb algunes coincidir per primera vegada va ser una sensació que almenys jo vaig gaudir, tot i que a concentrat ningú em guanya en una cursa. Corrent em guanya fins i tot l’últim de qualsevol cursa això sí.

Era una oportunitat per a no fallar i crec que amb molt bona nota els participants ens transmetien unes sensacions molt positives. Deien que amb això de la pandèmia ens tornaríem millors persones i pot ser sí, però el que està clar és que segueix havent-hi un regust de disconformitat, també és normal que amb 1.300 inscrits no tothom coincideixi en punts o aspectes de gestió de cursa. Res nou, tot i que sí que es percep que hi ha voluntat de ser pacient i esperar a sortir-ne, donar confiança a la gent que ha perdut molt durant aquest temps és vital. Tot s’arreglarà.

 

 

No em vull oblidar dels qui no varen acabar pel motiu que fos la seva cursa, us desitjo a tots/es una ràpida recuperació. No era una cursa fàcil i calia arribar-hi entrenat i sense lesions. Els ulls de la gent et deien que per a ells ja estava bé, que amb ser-hi i viure de nou l’ambient previ a la cursa ja era prou motiu per a ser feliç i córrer.

Com veieu no he parlat gaire ni de la Copa Catalana de Curses d’Ultra Resistència on sabeu tots sobradament que aquesta era la prova inaugural i després seguirà Els Bastions i la Comapedrosa Sky Race, així com de les Skyrunner Nationals Series Spain/Andorra, o potser si però més en clau general. A Ribes de Freser seguirem apretant amb Ocisport i amb tot l’staff per tenir unes sensacions positives com les que tenim ara mateix.

Estic seré, i recuperat, però no em vull estendre gaire més, crec que una mica si heu arribat fins aquí haureu notat que estic content, varen ser 20 hores amb el micro a la mà. Dur com sempre sí, però m’encanta la sensació de ratllar l’èpica com a molts de vosaltres i també com no dir-ho, el Trailrunning em té enganxat per culpa de tots els romans i romanes com tu.
Jo no faig res espectacular, sols poso la veu a les vostres gestes i sovint al ser increïbles o estratosfèriques feu que l’ofici em brolli per cada poro de la meva pell.

Gràcies a tothom que heu fet possible la Ultra Trail Barcelona by Grifone.

Salut, pau i muntanyes.

By | 2021-05-12T22:50:43+02:00 maig 12th, 2021|Sin categoría|Comentaris tancats a UltraTrail Barcelona, nous aires millors sensacions.

About the Author: